miércoles, 22 de diciembre de 2010

lunes, 15 de noviembre de 2010

Todo es sueño

Aprendiendo a volar.
Por este cielo que pinto, con los óleos de mis sueños.

Aprendiendo a soñar.
Por este óleo que sueño y vuelo cuando escribo.

Porque si los sueños son deseos, deseo soñar y volar.

lunes, 25 de octubre de 2010

Una de citas

Cuando está lo suficientemente oscuro, los hombres ven las estrellas.
R . W. Emerson

Es imposible progresar sin cambio, y los que no pueden cambiar su forma de pensar, no pueden cambiar nada.
G . B. Shaw

Guanyar no és tot, és l'únic.
V. Lombardi

domingo, 24 de octubre de 2010

lunes, 18 de octubre de 2010

Paradís



Ara el sol, es consol. Un pot fer-ho tot.

La casta dels mediocres fa mediocre allò que toca.

Al concert de disfresses estereotipades.

La virtut, dur com una roca, dolç com un bombó de mel, y el violoncel, en zel.

Porta melodies al cel i la ment balla.

Deixo fluir, em deslligo.

Em sento gran, però profund, com el negre, com un orfebre de paraules, fent de mots joies i alabastre.

Mira a dalt, els núvols son el límit, el blau.

Mira sota teu, sigues ferm.

Beure de totes les fonts, agafar de cada flor el pol·len y crear la teva pròpia vida, la teva mel, dolça, com un estel.

Necessari, com un glop d’aire, com un sospir.

Necessari com un anhel.

Màgic, com una fugaç mirada al metro.

Rodejat de llibres, notes i la teva lucidesa, que només tu tens.

Em rescates.

M’atrapes i em retornes l’alè, i llavors allí trobo el meu paradís.





Música.

sábado, 9 de octubre de 2010

Myrta [Ilustración]

...Aquella nit vaig tornar a somiar-la, la vaig trobar davant d’aquell arbre vell, on, quan erem joves vam marcar els nostres noms a l’escorça. “Has vingut” Va dir la Mytra, i va somriure. I jo vaig pensar: “Cada nit vindré a trobar-te. Cada nit.”....




Mi compañero de blog y amigo David Avilés [ http://davidaviles88.blogspot.com/ ] ha realizado esta estupenda ilustración de un relato de tres partes que escribi hace algun tiempo llamado Myrta.

Para mi es sencillamente brutal la ilustración y ha captado mucha de la esencia que yo puse en el relato. Gracias David!

martes, 28 de septiembre de 2010

Todo cambia


Todo cambia, todo se transforma. Mi mano desliza mi cuento. El sol se esconde, mientras estas palabras se plasman. Las palabras, ellas son mis puntos de apoyo, mientras escalo este muro.
Si tengo tu cariño, qué más pedir que esto, si tus sentidos son como incienso que hechiza y embriaga los míos. Si tus ojos y tu magia me tocan, vuelo en las ideas.
Floto en mi nube de cemento, porque todo cambia y las ideas me transportan, y fluyo. Porque es más fácil escribir, plasmar, que hablar. Hechizado, como el canto de un chamán. Canto de puro diamante, que corta el universo y entre mundos se transporta.
Todo es música, y tu voz es la nota que faltaba en una partitura inacabada. En mi mente hay playas infinitas, donde guardo mis sueños. Sueños de niño, que juegan en la orilla. Sueños de adulto, con el alma encandilada. Esperando, un día poder nacer. Todo cambia, la vida sigue siempre. Todo cambia, búscale un sentido. Pero nunca olvides nada de lo que has vivido.

Foto: Vilanova de Prades. Alexander Páez

martes, 14 de septiembre de 2010

Errores





El peor error de todos, es no tener el suficiente valor, como para cometer uno.





Después de un par de semanas sin publicar vuelvo a las andadas, con una frase que intento siempre tener presente en mi dia a dia, y una foto de una ciudad imperecedera.

viernes, 27 de agosto de 2010

Timelapse

En la web My Modern Met, han publicado una lista de los 10 mejores videos en Timelapse de la web.

Os pongo un par y os dejo link a la web, no tiene desperdicio.

My Modern Met

Timescapes: "Death is the Road to Awe" from Tom Lowe @ Timescapes on Vimeo.



Tom Lowe crea este gran video en Timelapse, con la banda sonora de "La fuente de la vida".

Me impresiona mucho el chaman bailando alrededor de la hoguera y las estrellas. Sencillamente mágico, bello, onírico.


Time Lapse Tour of Yosemite National Park from Henry Jun Wah Lee on Vimeo.



Este otro de Henry Jun Wah Lee, esta grabado en el parque Yosemite National Park.

Sin palabras.

martes, 24 de agosto de 2010

Valor


Dicen que uno aprende cometiendo errores, y es cierto.

Ahora yo digo, arrepientete de hacer antes que de no hacer, y se líder de ti mismo.

Foto: Ametlla de Mar

sábado, 14 de agosto de 2010

Myrta [Tercera i ultima part]




A partir d’aquell fet, les coses es van tornar una mica estranyes. No sabia diferenciarealitat de somni. Fins i tot la meva filla semblava irreal. De vegades parlava amb ella i semblava que no em sentia, i no em veia, en canvi ella parlava amb la Myrta i jugaven, i reien... Recordo els seus riures, feliços, plens de joia. Jo plorava per no poder compartir-los.

Un dia vaig tornar a dormir, i vaig somiar amb la Myrta, era una nit abans a l’hospital, de que ella moris. Ella em deia: “Mai estaràs sol, sempre estarem junts. Encara que no sigui físicament, sempre estarem junts. Estaré al teu costat, i t’agafaré de la ma quan tinguis fred. No tinguis por. Sigues fort, perquè aquesta es la nostra veritat.”

No me’n recordava d’aquelles paraules, ara sonaven tan fortes i tenien tant de sentit. El somni com de costum era diferent al record, era jo qui estava estirat al llit i ella qui em parlava. Era una mica estrany per que ella plorava, la meva filla estava a fora d’una habitació, una habitació d’hospital, hi havia la seva avia amb ella, assegudes a un banc al passadís.

De sobte em vaig despertar, o simplement em vaig aixecar del llit, no ho sabia gaire bé, però em trobava al meu pis. Estava sol, on havia anat la Mary? Vaig trobar el pis sòrdid, buit i abandonat. A terra hi havia un certificat de defunció, devia ser el de la meva dona, tot i així el vaig agafar i me’l vaig guardar, sentia curiositat per mirar-lo.

De sobte em vaig posar a plorar, em sentia tant sol, tant aclaparat. On era la Myrta? Necessitava dormir i somiar amb ella, necessitava tocar-la, olorar-la. I la seva filla? I si havia marxat de casa i s’havia perdut? Em vaig passar hores allí estirat a terra fins que em vaig adormir.

El somni que vaig tenir llavors, va ser el mes estrany que he tingut mai, de fet no se si puc dir que era un somni, tot i que la definició de somni no sigui gaire exacta. El somni em va ajudar a comprendre, per que tenia aquests somnis.

El somni tornava a ser un record, però molt modificat, o això creia jo. Era al laboratori de la meva dona, estàvem discutint sobre algun descobriment que ella havia fet, no gaire ortodox. Era una pildora, que deixava la ment suspesa desprès de la mort. Per explicar-ho d’alguna forma, un vagava per les immensitats de l’univers, quan havia mort. La seva ment, es perdia en l’espai i el temps sense control. Jo considerava allò un risc, ja que aquella persona podia estar eternament somiant, o creient estar viva, o vivint coses que ara mateix no podem ni imaginar a qui sap quina nebulosa. Llavors ens transportàvem a un altre somni, estàvem al mar, a la platja, i la meva dona jugava amb la meva filla, com el segon somni que vaig tenir. En aquest somni en canvi, ella m’explicava que tenia una solució per la incògnita del seu descobriment.

Podia fer que la ment de la persona de qui moris el seu receptacle, es quedes lligada a la ment d’una altra persona, amb qui tingues uns forts lligams sentimentals, d’aquesta forma aquesta persona quedaria d’alguna forma suspesa i d’alguna forma controlada per la ment de la persona en vida, amb qui podria, suposadament, comunicar-se.

Aquell somni s’estava tornant molt revelador, el meu cor bategava fluixet amb por de fer soroll i destorbar aquelles conversacions tan interessants. El següent somni va ser el que em va fer comprendre la realitat de la meva situació.

Estàvem a un hospital, i un metge ens donava els resultats d’unes proves mediques. Càncer terminal. Al arribar a casa després del hospital, la meva dona i jo vam parlar, i vam plorar, i vam decidir prendre’ns la Pildora de Suspensió. La meva filla, estava allí, ho va sentir tot i va voler participar, cosa que no li vam permetre. Ella va respondre “Jo podré somiar amb el pare, i amb la mare, no necessito cap invent. Puc somiar amb vosaltres dos, perquè us estimo” No sabia ben bé si em va sobtar més el fet de que una nena de quatre anys penses així, o el fet de que acceptes el fet de que un dels seus pares marxaria per sempre.

De sobte un canvi d’escena, es va repetir el somni anterior, jo al llit de l’hospital, la meva dona plorava, i em deia aquelles paraules que ara entenc tant bé. “Mai estaràs sol, sempre estarem junts. Encara que no sigui físicament, sempre estarem junts. Estaré al teu costat, i t’agafaré de la ma quan tinguis fred. No tinguis por. Sigues fort, perquè aquesta es la nostra veritat.”

Amor meu, el teu invent funciona, la ment viatja pels nostres records, pels nostres somnis. Somio amb nosaltres i amb la nostra filla, però desitjaria que no hagués estat així, em sento atrapat al temps. No puc continuar, i ara ho comprenc tot.

Però pateixo somiant amb les ombres del que vam arribar a ser. Viure els records és tot el que em queda. Ara veig una fotografia, les nostres ombres projectades a terra, és això el que m’espera a partir d’ara?

Però encara guardo una petita esperança.

No es pot somiar eternament, no?


Fotografia: Alexander Páez y Agata Casado