viernes, 27 de agosto de 2010

Timelapse

En la web My Modern Met, han publicado una lista de los 10 mejores videos en Timelapse de la web.

Os pongo un par y os dejo link a la web, no tiene desperdicio.

My Modern Met

Timescapes: "Death is the Road to Awe" from Tom Lowe @ Timescapes on Vimeo.



Tom Lowe crea este gran video en Timelapse, con la banda sonora de "La fuente de la vida".

Me impresiona mucho el chaman bailando alrededor de la hoguera y las estrellas. Sencillamente mágico, bello, onírico.


Time Lapse Tour of Yosemite National Park from Henry Jun Wah Lee on Vimeo.



Este otro de Henry Jun Wah Lee, esta grabado en el parque Yosemite National Park.

Sin palabras.

martes, 24 de agosto de 2010

Valor


Dicen que uno aprende cometiendo errores, y es cierto.

Ahora yo digo, arrepientete de hacer antes que de no hacer, y se líder de ti mismo.

Foto: Ametlla de Mar

sábado, 14 de agosto de 2010

Myrta [Tercera i ultima part]




A partir d’aquell fet, les coses es van tornar una mica estranyes. No sabia diferenciarealitat de somni. Fins i tot la meva filla semblava irreal. De vegades parlava amb ella i semblava que no em sentia, i no em veia, en canvi ella parlava amb la Myrta i jugaven, i reien... Recordo els seus riures, feliços, plens de joia. Jo plorava per no poder compartir-los.

Un dia vaig tornar a dormir, i vaig somiar amb la Myrta, era una nit abans a l’hospital, de que ella moris. Ella em deia: “Mai estaràs sol, sempre estarem junts. Encara que no sigui físicament, sempre estarem junts. Estaré al teu costat, i t’agafaré de la ma quan tinguis fred. No tinguis por. Sigues fort, perquè aquesta es la nostra veritat.”

No me’n recordava d’aquelles paraules, ara sonaven tan fortes i tenien tant de sentit. El somni com de costum era diferent al record, era jo qui estava estirat al llit i ella qui em parlava. Era una mica estrany per que ella plorava, la meva filla estava a fora d’una habitació, una habitació d’hospital, hi havia la seva avia amb ella, assegudes a un banc al passadís.

De sobte em vaig despertar, o simplement em vaig aixecar del llit, no ho sabia gaire bé, però em trobava al meu pis. Estava sol, on havia anat la Mary? Vaig trobar el pis sòrdid, buit i abandonat. A terra hi havia un certificat de defunció, devia ser el de la meva dona, tot i així el vaig agafar i me’l vaig guardar, sentia curiositat per mirar-lo.

De sobte em vaig posar a plorar, em sentia tant sol, tant aclaparat. On era la Myrta? Necessitava dormir i somiar amb ella, necessitava tocar-la, olorar-la. I la seva filla? I si havia marxat de casa i s’havia perdut? Em vaig passar hores allí estirat a terra fins que em vaig adormir.

El somni que vaig tenir llavors, va ser el mes estrany que he tingut mai, de fet no se si puc dir que era un somni, tot i que la definició de somni no sigui gaire exacta. El somni em va ajudar a comprendre, per que tenia aquests somnis.

El somni tornava a ser un record, però molt modificat, o això creia jo. Era al laboratori de la meva dona, estàvem discutint sobre algun descobriment que ella havia fet, no gaire ortodox. Era una pildora, que deixava la ment suspesa desprès de la mort. Per explicar-ho d’alguna forma, un vagava per les immensitats de l’univers, quan havia mort. La seva ment, es perdia en l’espai i el temps sense control. Jo considerava allò un risc, ja que aquella persona podia estar eternament somiant, o creient estar viva, o vivint coses que ara mateix no podem ni imaginar a qui sap quina nebulosa. Llavors ens transportàvem a un altre somni, estàvem al mar, a la platja, i la meva dona jugava amb la meva filla, com el segon somni que vaig tenir. En aquest somni en canvi, ella m’explicava que tenia una solució per la incògnita del seu descobriment.

Podia fer que la ment de la persona de qui moris el seu receptacle, es quedes lligada a la ment d’una altra persona, amb qui tingues uns forts lligams sentimentals, d’aquesta forma aquesta persona quedaria d’alguna forma suspesa i d’alguna forma controlada per la ment de la persona en vida, amb qui podria, suposadament, comunicar-se.

Aquell somni s’estava tornant molt revelador, el meu cor bategava fluixet amb por de fer soroll i destorbar aquelles conversacions tan interessants. El següent somni va ser el que em va fer comprendre la realitat de la meva situació.

Estàvem a un hospital, i un metge ens donava els resultats d’unes proves mediques. Càncer terminal. Al arribar a casa després del hospital, la meva dona i jo vam parlar, i vam plorar, i vam decidir prendre’ns la Pildora de Suspensió. La meva filla, estava allí, ho va sentir tot i va voler participar, cosa que no li vam permetre. Ella va respondre “Jo podré somiar amb el pare, i amb la mare, no necessito cap invent. Puc somiar amb vosaltres dos, perquè us estimo” No sabia ben bé si em va sobtar més el fet de que una nena de quatre anys penses així, o el fet de que acceptes el fet de que un dels seus pares marxaria per sempre.

De sobte un canvi d’escena, es va repetir el somni anterior, jo al llit de l’hospital, la meva dona plorava, i em deia aquelles paraules que ara entenc tant bé. “Mai estaràs sol, sempre estarem junts. Encara que no sigui físicament, sempre estarem junts. Estaré al teu costat, i t’agafaré de la ma quan tinguis fred. No tinguis por. Sigues fort, perquè aquesta es la nostra veritat.”

Amor meu, el teu invent funciona, la ment viatja pels nostres records, pels nostres somnis. Somio amb nosaltres i amb la nostra filla, però desitjaria que no hagués estat així, em sento atrapat al temps. No puc continuar, i ara ho comprenc tot.

Però pateixo somiant amb les ombres del que vam arribar a ser. Viure els records és tot el que em queda. Ara veig una fotografia, les nostres ombres projectades a terra, és això el que m’espera a partir d’ara?

Però encara guardo una petita esperança.

No es pot somiar eternament, no?


Fotografia: Alexander Páez y Agata Casado

viernes, 13 de agosto de 2010

Myrta [Segona part]




Cada nit, somiava amb ella, es va convertir en una rutina de la qual no podia escapar, sense la qual no podia viure. Ella a cada somni em deia un lloc, vaig descobrir que d’alguna manera em deia on ens trobaríem el pròxim cop, el record que serviria de paisatge i teló dels meus somnis.
El meu desig de somiar constantment amb ella, m’emmalaltia, em tornava boig, fins al punt que vaig començar a prendre somnífers, que comprava amb una recepta a la farmàcia. D’aquesta manera somiava més estona amb ella, i més sovint.


Vaig començar a oblidar que era viure, quasi ni menjava, no m’adonava que allò era malaltís. Em passava quasi tot el dia adormit, em despertava, poc, i de mala gana, per menjar, anar al lavabo i poca cosa més.


La meva filla i els seus avis em trucaven sovint, al principi agafava les trucades, amb respostes fugaces deia que em trobava bé i penjava per tornar a dormir. Ben aviat vaig deixar d’agafar el telèfon.
Quan somiava era feliç, la tocava, la podia olorar i tocar. Em sentia tant viu. Els records em feien sentir viu i amb ganes de seguir vivint, només per somiar.


Però un dia les coses es van complicar. Els pares de la Myrta, em van portar la Mary. Em van dir que no la podien cuidar més, que una filla ha d’estar amb el seu pare, i que jo era un irresponsable actuant d’aquesta forma. En aquell moment no vaig voler escoltar, però tenien raó.
Llavors només pensava en com m’ho faria per cuidar la Mary i poder continuar visitant a la Myrta. Recordo que quan la meva filla va tornar a casa em va preguntar: “Papa, ja no m’estimes?”, jo li vaig dir que si que l’estimava i li vaig preguntar per què ho deia allò, “Ja no juguem junts, ni mirem les estrelles a la nit. Ja no m’expliques contes papa.”

Aquella nit vam acampar al jardí, on després d’ensenyar-li algunes constel•lacions, li vaig llegir un conte popular, fins que es va adormir, amb un somriure tímid als llavis. Com si els llavis no recordessin com s’havien d’arronsar per somriure.


Òbviament vaig haver de deixar les drogues somníferes, la meva filla requeria temps, i jo estava disposat a donar-li, tot i que volia continuar tenint trobades amb la Myrta. Els remordiments em van començar a consumir. La Mary estava sempre trista, fins i tot quan reia, la seva tristesa es camuflava sota la pell.
Ella ja no parlava de la seva mare, no que jo sàpiga, tot i que estic segur que per les nits hi parla. Ara el que feia era preguntar-me si jo m’adormiria per sempre, i marxaria al cel. Em mirava amb aquells ullets grans i preciosos, humidets, i em deia: “Pare, no vull que em deixis sola.” Allò m’omplia d’amor i de pena.

Aquella nit vaig deixar a la meva filla dormir amb mi, tot preocupat per si no tornava a somiar amb la meva dona. I això va ser el que va passar. No se si va ser pels efectes secundaris de les drogues, o potser la meva desesperació, però vaig començar a veure la Myrta quan no dormia. Al•lucinacions i deliris, despert.

Allò em va inquietar i vaig sentir por. Els somnis passaven a la realitat? O potser encara estava somiant i només m’havia de despertar?
Recordo la primera “al•lucinació”, estava la Myrta al passadís mirant-me, amb una cara furiosa, i em va recriminar: “Es que ja no m’estimes? Ja m’has oblidat?”


Fotografía: Alexander Páez
Fotografía astral: Daniel López

lunes, 9 de agosto de 2010

Myrta [Primera part]


“Perdona’m, però he de marxar. Mai estaràs sol. T’estimo”

Amb aquestes paraules em va deixar, quan va morir, postrada al llit. Amb un petit somriure als llavis. Jo la mirava, tot i que no la veia molt bé, degut al mar de llàgrimes que m’enterbolien la vista, recordo la seva silueta borrosa, estirada al llit, i aquell somriure, sense vida.

Em dic Maren, i la meva dona es deia Myrta. Durant dues setmanes vaig viure com si no visqués, vagarejava per tots els racons on ella havia estat, tocava les coses que ella havia tocat, olorava el seu perfum dels llençols i la roba que encara retenia aquell petit record que em feria.

Em sentia buit i pansit. Havia deixat a la meva filla amb els seus avis. No suportava el dolor, quan ella, amb la mirada vidriosa i perduda, em preguntava coses com “Pare, en quin estel viu ara la mare?” o “Pensarà en nosaltres ara que esta allà dalt?”.

La seva innocència perduda, em feria. Amb quatre anys, la seva infància era un desastre.

Un dia, em vaig adormir amb un penjoll, que ella acostumava a portar; entrellaçat als dits. Aquella nit vaig somiar. Vaig somiar coses tèrboles, en color blau, blanc i negre. Vaig somiar amb un record, de la meva dona, però no era un record normal, l’escena sí, que era tal i com jo la recordava, la meva dona i la meva filla jugaven al jardí de casa, al costat de unes flors blanques i grogues que tant els hi agradaven. Mai vaig conèixer el nom de les flors. però de sobte passava una cosa que no va passar en realitat aquell dia.


La meva dona se’m va apropar, somrient, mirant-me als ulls, tendra, i preciosa. Em va dir a cau d’orella: “ Somriu amor meu. El mar... Recorda... Somriu i viu.” Em va fer un petó a la galta, i em vaig despertar.

Recordo que vaig plorar, i no vaig poder tornar a dormir en tota la nit. Aquell petó em cremava la galta, com si m’haguessin marcat amb un ferro roent.

A la nit següent, vaig dormir quasi instantàniament. Estava esgotat. Vaig tornar a somiar amb la Myrta. Era una escena més antiga que l’anterior somni. Ella jugava a la platja, nua, i jo la dibuixava en una llibreta. El mar jugava amb les seves cames tèbies i dolces.

Llavors el somni tornava a canviar el record. Ella venia i seia al meu costat, i em deia: “Aquí encara podem estar junts”. En comptes de sorprendre’m, aquella afirmació em va semblar la cosa més normal i dolça del món.

Vaig assentir i la vaig mirar, ella mirava el mar i sonreia. Llavors em va dir: “Maren, somriu. L’arbre... T’estimo”. I em vaig despertar.

Aquell cop em vaig despertar tranquil, i des de feia mesos, relaxat. Una idea em va passar pel cap. Somiant, podia estar amb ella, adormit, ella viuria. I res hauria passat.

Aquella nit vaig tornar a somiar-la, la vaig trobar davant d’aquell arbre vell, on, quan erem joves vam marcar els nostres noms a l’escorça. “Has vingut” Va dir la Myrta, i va somriure. I jo vaig pensar: “Cada nit vindré a trobar-te. Cada nit.”